UN CONTE DE CASUALITATS I VIATGES EN TREN

L’un per l’altre

Està plorant. Seu al meu davant i no para de sanglotar. M’encurioseix saber perquè plora. La noia és maca. Faig anar la imaginació i sense renunciar a mirar-la, imagino que l’han deixat. Em munto la pel·lícula que l’ha abandonat el nòvio, a més, l’ha deixada per una altra, una morenassa de cos inacabable. Aparto la mirada d’ella. Miro per la finestra un moment i penso en la Càudia. Ella em va deixar a mi per un tal Víctor, un morenàs amb uns bíceps i tríceps i pectorals i abdominals amb els quals és difícil competir. En fi, la torno a mirar, és preciosa. Li brillen els ulls humits de la desesperança amb la que plora. Penso que ell ha de ser un imbècil d’haver-la deixat anar. Si el tingués al davant… potser l’estomacaria. Té quelcom que m’és molt proper, té un no sé què que m’atrau. De cop, m’atrau molt i molt i me la imagino tota per mi, i jo tot per a ella, escoltant-la, deixant-la plorar sobre el meu braç, sob

re el meu melic nu, sobre les natges peludes, abraçats amb tendresa, enamorats del tot. Propera estació, La Llagosta, se sent per l’altaveu. Que no baixi, que no baixi, que no baixi. No baixa. Respiro. Desitjo aquesta noia. L’estimo. Ho sé. Li he de dir alguna cosa, vull saber per què plora, va, ara li pregunto què li passa. Ui no, això és fatal. Què li puc dir?

-Perdona, tens un mocador?, interromp ella.

-Què? Un mo-ca-dor? Sí sí, aquí.

Poso la mà a la butxaca i en trec un mocador que sempre duc al damunt. És l’únic record de la Clàudia que no he llançat a la brossa, potser perquè va ser la meva àvia qui va brodar la seva inicial. A la Clàudia mai li va agradar. Li atanso a la preciosa noia dels ulls verds i vermells i xops i ella l’agafa amb delicadesa, el desplega com per comprovar que és net i s’asseca els ulls deixant impregnada la roba de la tinta negra que han desprès les seves pestanyes.

-Gràcies (me’l torna)

-Te’l pots quedar, ja no el necessito

-No cal, de debò, però gràcies altra vegada, Ccc…Carles?

-Ui no, Joaquim

-Ah, i la inicial?

-De la meva ex,  Clàudia

-I tu ets la…

-Júlia

-I els teus plors?

-El meu nòvio m’ha deixat per una tia morena amb un cos espectacular que es diu Clàudia

-Clàudia?

-Sí. Clàudia.

-I el teu nòvio es diu…

-Víctor

:::::::::::::::::::::::::::::::::::

Mònica Ramoneda, 2004. “Contes per als grans”