una àvia que va cap a on no se sap on...

Cos i ànima

Dilluns vaig anar a un enterrament. L’àvia d’una amiga molt amiga, que amb 92 anys va deixar de ser aquí, per anar cap a on ningú sap, en la forma que tampoc ningú coneix. El meu fill em pregunta què passa quan ens morim. Jo li contesto que el cor deixa de bategar, i que per tant deixa de funcionar com quan s’acaben les piles d’una joguina, però que no es poden canviar. Per no deixar-lo així, li explico que hi ha qui pensa que l’ànima que és la nostra essència (pensant més en Plató que no pas en cap teoria religiosa), se’n va del cos, que aquesta essència és invisible i que pot estar per qualsevol lloc. Ell obre la mà, atrapa un pessic d’aire, i tancant el puny diu, mama, crec que he agafat una ànima. Me’l  miro, i al temps obre la mà, bufa i la deixa anar. Que vagi on vulgui, va dir. I vam seguir el nostre camí, atrapats en els nostres pensaments, imaginant viatges d’ànimes invisibles, si més no, lliures…

 

1 comentari

  1. Mònica

    Viure

Deixa un comentari si et ve de gust