CONTE D’ESTIU I D’AMOR

Història de mosques, de Tonets i de Violetes en dos parts i uns fets.

Part primera. TONET

En Tonet, un bon home de mitjana edat deprimit, molt estalviador, desencantat de la vida i sol, molt sol, no per voluntat pròpia sinó per mala sort en les seves relacions amoroses, es trobava cada vespre, a l’hora de sopar, una mosca que li feia la guitza. En Tonet no la volia per casa i va començar una batalla per desfer-se’n, que no semblava tenir final . Primer l’escridassava amb mal humor, però la mosca l’ignorava. Després va comprar un matamosques d’aquells que les aixafen, però mai no l’enganxava. Més endavant va comprar un esprai al supermercat, i va ruixar tot el menjador. Aquell mètode era “infal·lible” (deia el pot d’esprai), tot i així, la mosca seguia allà. L’home, avorrit, no d’avorriment sinó d’impotència per no assolir el seu fi, va inventar les mil i una maneres desfer-se de la mosca, però no se’n sortia. La mosca seguia volant, descaradament, per casa seva. Què havia de fer amb aquella mosca?  Era evident que ell ja no tenia cap solució i, pensant, pensant, va concloure que podia ser bona idea demanar ajuda, però se sentia molt avergonyit que a la seva edat no sabés ni matar una mosca, així que va decidir posar un anunci anònim al diari. Va estar dos dies intentant escriure l’anunci, va redactar més de cent esborranys de l’estil:

BUSCO PERSONA PER MATAR MOSCA

O per exemple, ES BUSCA ASSASSÍ DE MOSQUES

Era massa directe i impersonal, no volia un assassí a casa seva, per tant li sortia un text tipus: ESTIC DESESPERAT AMB UNA MOSCA. ALGÚ EM POT AJUDAR A DESFER-ME’N?

Si publicava això, tothom se’n riuria d’ell i s’arriscava a rebre telefonades burletes, així que després de molt escriure, va crear un text subtil, que només el pogués entendre algú que s’hagués trobat amb el mateix problema. De ben segur que l’entendrien, va pensar.

HOME SOL, IMPOTENT I DESESPERAT, BUSCA PERSONA QUE L’AJUDI EN LA SOLUCIÓ DEL SEU PROBLEMA (mosca). Tel. 938 465 138.

Aquell va ser el text guanyador. Deixava ben clar que necessitava ajuda i que anava de bona fe. Eren paraules sinceres i clares, i no deia res de matar ni d’assassinar, la paraula problema era la ideal, i per indicar a la gent quin era aquell problema va posar mosca entre parèntesi, subtil i elegant. Era un geni. Es va sentir orgullós de sí mateix, fins i tot es va arribar a imaginar com a gran magnat de la publicitat. Qui podia parir amb tant enginy un anunci tan complicat com aquell?

A l’endemà d’aquella conclusió es va posar la seva millor muda, va anar al diari, va pagar el que li van demanar i va marxar cap a casa amb una gran satisfacció. Diumenge en la secció de classificats, sortiria la seva demanda.

Entusiasmat amb el gir que havia pres la situació, es va adonar que feia dies que no veia la mosca.

Es va sentir alarmat, què havia passat? On era la mosca? Es va posar a buscar-la com un boig. La necessitava. Havia posat l’anunci, no podia quedar com un beneit!

—————

Part segona. VIOLETA

La Violeta, una vídua de 53 anys sense fills ni relacions socials, a excepció de la nana del bingo que li ven els cartrons cada tarda amb qui, a força de veure’s, ha fet certa amistat superficial, es va llevar un diumenge al matí decidida a canviar la seva actitud davant la vida. Aquell diumenge s’havia decidit a comprar el diari i a buscar a la secció de contactes algú amb qui poder gaudir dels seus moments de soledat. Aquest era el gran pas. La seva vida havia de canviar. No volia seguir sent una ludòpata solitària. Ja n’hi havia prou, es va dir a sí mateixa. Al diari hi havia molts anuncis d’homes que buscaven relacions, a ella però, li feia molt respecte el sexe i volia buscar algú que no basés la relació en aquell tema. Va subratllar tres anuncis, però el que li va fer més gràcia va ser el d’un home que semblava sincer, que se sentia sol i desesperat i a més, era impotent. Millor impossible, no hi hauria sexe. Aquell era el candidat perfecte. De fet hi havia quelcom que la va fer decidir-se per ell: el pseudònim que havia emprat: mosca. A ella li encantaven  les mosques, no n’havia mort mai cap i l’encisava el sorollet del seu revolar i el pessigolleig que li produïen quan s’entretenien en un dels seus braços, la cara, una cama….

Sense pensar-ho més, va agafar l’aparell i el va telefonar.

—————

ELS FETS.

En Tonet estava desesperat, era diumenge, i la mosca no apareixia. Què faria si algú el trucava?

La calma era la seva gran virtut, així que es va dir a sí mateix que si trucaven, diria que el problema ja estava resolt. Sense més. Així de fàcil. Però és clar, havia invertit uns diners en aquell afer, a més la mosca podia estar amagada. Aleshores va repensar-s’ho i va decidir que atendria totes les trucades amb interès perquè la mosca podia tornar. Sí, aquesta era la seva decisió.

Rrriiiiiinnnngggg – Rrriiiiiinnnngggg – Rrriiiiiinnnngggg

–     Digui?––respon la veu rovellada masculina den Tonet

–     Hola truco per l’anunci del diari. ––espeta una Violeta nerviosíssima

–       Ah, molt bé, quan ens podem veure?––va per feina en Tonet

–       Oh, bé, ­­––si que va ràpida la cosa, pensa per dins la Violeta–– doncs quan vostè vulgui.

–       Avui mateix si vol, podem quedar a casa meva, a les cinc de la tarda li va bé?

–       Home, jo preferiria quedar en un lloc tipus cafeteria, ja m’entén, potser seria bo el cafè de la plaça d’aquí al poble, cap a quarts de sis?

–       No se’n parli més, doncs. ––fa amb resolució en Tonet

–       Em posaré un vestit blau amb flors roses perquè em pugui reconèixer.

–       Ah, és clar, jo vindré vestit de negre. Fins després doncs.

–       Fins després.

I així va ser com es van conèixer i enamorar en Tonet i la Violeta, que es van trobar al cafè de la plaça aquell diumenge d’estiu i que van riure de valent com feia temps no ho feien quan van adonar-se que la mosca no era un pseudònim, que la impotència no era cosa de sexe i que tots dos podien fer un bon equip per emprendre una nova vida plegats.

Fi

Mònica Ramoneda, març 2004